En aquesta sèrie de 2 articles s’analitzen diferents aspectes relatius a la gestió de serveis públics com són el benefici industrial, la fiscalitat (analitzats en el darrer article de novembre), el know-how, les economies d’escala, els costos de transacció i la concurrència/competència derivada dels procediments de licitació de serveis i pel que fa a les modalitats de gestió directa i indirecta.
En aquest segon article de la sèrie ens centrem en els següents:
El know – how
Es comença a utilitzar el concepte en els últims temps per a denominar als coneixements preexistents, no sempre acadèmics, que inclouen tècniques, informació secreta, teories i fins i tot dades privades -com clients o proveïdors-. El know-how té una directa relació amb l’experiència, és a dir, la pràctica perllongada que proporciona coneixement o habilitat per fer una determinada cosa.
En relació a la prestació de serveis públics, depèn molt del servei la necessitat de know-how, en tant, no és el mateix prestar el servei de neteja d’edificis municipals o escoles bressol que el d’abastament d’aigua o el d’obra pública (aquests dos darrers requerits d’un major nivell d’especialització i de coneixements preexistents).
Els serveis que requereixen més tecnologia poden resultar més avantatjosos prestats en règim de gestió indirecta ja que acostumen a ser grans empreses amb capacitat d’inversió més elevada i nivell de capitalització més alt que el sector públic.
Les economies d’escala
S’entén per economia d’escala al poder que té una empresa quan arriba a un nivell òptim de producció per anar produint més a menor cost, és a dir, a mesura que la producció en una empresa creix, els seus costos per unitat produïda es redueixen. Com més produeix, menys li costa produir cada unitat.
- Les fonts habituals d’economies d’escala són:
• l’inventari (compra a gran escala de materials a través de contractes a llarg termini),
• de gestió (augmentant l’especialització dels gestors),
• financera (obtenint costos d’interès menors en el finançament dels bancs ),
• màrqueting i tecnològiques (beneficiant-se dels rendiments d’escala en la funció de producció).
Són un gran avantatge de la gestió indirecta ja que les grans empreses acostumen a oferir més rendibilitat que les petites i mitjanes atès que compren molta quantitat, poden ajustar els preus amb els proveïdors i aconseguir costos més reduïts.
Són empreses especialitzades, en les que els treballadors poden concentrar-se en tasques específiques i, a llarg termini, millorar les seves habilitats i realitzar la seva feina de manera ràpida i eficient. La gestió indirecta, realitzada a través de grans empreses privades, aprofita el sistema d’economies d’escala, és a dir, el personal, el material i la maquinària que utilitzen no són exclusius del servei de cada municipi sinó que són propis de l’empresa i comparteixen l’ús en diversos municipis implicant això una reducció de costos.
Els costos de transacció
Els costos de transacció es refereixen als costos en què s’incorre per poder dur a terme una transacció de mercat, en el cas que ens ocupa seria l’adjudicació i desenvolupament d’un encàrrec d’obres. Entre els principals costos de transacció cal destacar:
• Costos de cerca: costos associats a trobar als proveïdors del bé o servei que necessitem. Investigar la seva idoneïtat, fiabilitat, disponibilitat i preus.
• Costos de contractació: són els costos de negociar i redactar els contractes. Al que s’inclouen els costos de verificar el compliment del que s’ha acordat.
• Costos de coordinació: és el cost d’organitzar i coordinar els diferents entrades o processos que es requereixen per obtenir el bé o servei desitjat. Dins d’aquests costos es troben els costos de comunicació, transport, etc.
L’estalvi en costos de transacció és, a priori, una avantatge de la gestió directa. Tot contracte ja sigui de concessió administrativa, d’obra, serveis o subministraments té uns costos associats:
– determinació del preu del servei,
– redacció dels Plecs de Clàusules,
– publicacions,
– atenció a les consultes de les empreses interessades,
– recepció i registre de les ofertes presentades,
– constitució de la mesa de contractació,
– redacció dels contractes,
– seguiment del compliment del servei contractat.
Aquest procediment s’haurà de seguir cada vegada que finalitzi un contracte així que quant més curta sigui la durada del contracte, més costos de transacció associats per a l’Administració pública.
Una avantatge de la gestió directa és que elimina els costos i problemes derivats del tracte amb les companyies privades.
La concurrència, la competència i l’assignació òptima derivada dels procediments de contractació
A través de la competència, les administracions públiques i la societat es beneficien de les millors ofertes en relació amb els béns i serveis que van a contractar, en termes de preu, qualitat i innovació, contribuint a la generació de valor social i econòmic i garantint la lliure concurrència, la competitivitat i la igualtat d’oportunitats.
La concurrència és un dels objectius que persegueix qualsevol procediment de contractació i ella porta implícita la competència ja que qualsevol empresa (que compleixi els requisits de solvència tècnica, econòmica…) es pot presentar al concurs. A major concurrència, major competència i major possibilitats de realitzar una assignació òptima de recursos, en el sentit de que l’encàrrec resulti adjudicat a l’empresa que millor proposta de qualitat-preu aporti
De l’exposat en ambdós articles de la sèrie, es desprèn que existeixen aspectes dels analitzats que resulten més beneficiosos en la gestió directa (fiscalitat, benefici industrial i costos de transacció) i altres en la indirecta (know-how, economies d’escala i concurrència i assignació òptima) i serà qüestió que en cada servei que s’analitzi ponderar de quina manera impacten cada un dels anteriors aspectes i prendre la decisió de modalitat de gestió considerant la globalitat de l’impacte.
